PREMI CIUTAT DE PALMA ANTONI GELABERT D’ARTS VISUALS 2021

PREMI CIUTAT DE PALMA ANTONI GELABERT D’ARTS VISUALS 2021

Exposició col·lectiva

GUANYADOR: Juan Carlos Bracho

El jurat ha destacat de l’obra:
“El tractament visual i conceptual del paisatge crea un joc de superposicions de pantalles i plans involucrant l’espectador, així com el mateix artista. La videoperformance Invitación a la vida et col·loca directament enfront d’una escena d’art contemporani en la qual, segons les paraules de l’artista: ‘El resultat final d’aquest pla seqüència és una narració sense clímax, en la qual, l’acció es dilueix permetent a l’espectador recrear-se en el procés creatiu de consolidació i recepció d’unes imatges que es transformen davant els seus ulls’.”

FINALISTES: Ro Caminal, Diana Coca, Marla Jacarilla, Eva Fàbregas, Regina Giménez, Matteo Guidi, Marc Larré, Pedro Torres, Llorenç Ugas


Ro Caminal
Promesas, 2021

Centrat en l’estudi del conjunt arquitectònic projectat per Ricardo Bofill i construït als anys 60 per l’Institut Municipal de l’Habitatge de Reus, el projecte estableix analogies entre aquests i altres tants habitatges construïts a partir dels anys 40 amb la doble finalitat d’acollir la classe obrera i legitimar popularment la dictadura franquista.
L’assaig visual s’aproxima al context mitjançant l’estudi formal dels espais comunitaris de l’edifici, i se n’allunya desenvolupant en paral·lel una reflexió poètica sobre l’arquitectura moderna, la vocació utòpica, les contradiccions i la distopia que aquestes varen generar. Posa de relleu que l’ús del ciment, per si sol, no pot solucionar els problemes socials.


Regina Giménez
El Sol i la Taula, 2018

Aquesta peça expressa un interès a pensar en obres més horitzontals, no jeràrquiques, amb un esperit col·laboratiu. Està feta a la mesura d’un joc d’infants, i espera ser activada per un públic infantil i no tant que realitzi els seus propis dibuixos i composicions. Inspirada en la simplicitat del disseny d’avantguarda, que cercava la democratització de la forma, aposta per una concepció lúdica de l’art, on la síntesi gràfica juga un paper fonamental posant en joc la nostra capacitat per a reconèixer un llenguatge simbòlic que, alliberat de la seva funció, es transforma en imaginació.
El Sol i la Taula interpel·la la ciència i l’art, de l’universal al domèstic, del sol a la taula. Poques coses són tan universals com el Sol, reduït a un simple cercle que tothom pot fer i repetir fins a l’infinit. I la taula, l’element clau de l’espai domèstic, objecte cultural, on la ciència i l’art es poden trobar gràcies al joc, aquell lloc privilegiat per a construir el saber, estimular la creativitat i el pensament projectual.


Marc Larré
Finger prints
Macizo Paleozoico, 2020
Liquen y mantel, 2018
Peces úniques

El tríptic presentat a concurs pertany a una sèrie d’obres de paper elaborades parcialment a les Illes Balears entre els anys 2018 i 2020. Es tracta d’impressions realitzades directament amb els dits damunt suports de paper. El procés consisteix en el modelatge 3D de les fibres del paper a partir de la pressió ininterrompuda del palpís del dit damunt una superfície determinada. A les peces veim el relleu de diferents elements patrimonials, naturals i industrials. El procediment passa per estar diverses hores, i a vegades dies, davant una mateixa superfície sense veure el que hi ha a davall, fins que a partir de la pressió dels dits el que hi ha apareix. Aquest tríptic en particular està format per un mosaic a Pompeia preservat per la lava (tessel·la, píxel i polzada), la destrucció d’un massís paleozoic a partir de la pressió exercida amb els dits que precisament el preserva, i unes estovalles de restaurant d’un sol ús on la trama industrial del paper es confon amb colònies de líquens i forma una trama estocàstica que remet a les tècniques d’impressió. Es tracta d’una afirmació i una celebració de la materialitat circumdant a partir de la materialitat del nostre cos. Del punt de trobada entre temporalitats molt distants a partir de la proximitat a l’espai, el frec, la proximitat. L’empremta al paper és el vincle entre dos cossos acoblats, el lloc de trobada entre el que cada un d’aquests dos cossos pot fer. És aquesta vinculació amb l’experiència, aquesta proximitat, aquesta prioritat del cos traslladada a la nostra relació amb la realitat, el que pretén representar a la seva proposta.


Matteo Guidi
Remover con una vara de madera, 2017

És un fantasma, l’ésser amb qui es relaciona aquell home dibuixat amb una vara a la mà, que veim a la peça central de l’exposició? Què intenta fer aquest home? Sembla que pega cops a l’aigua, però podria ser que només fos algú que fa una activitat pràctica que li han ordenat, com remoure una tela. O és una bandera i l’està onejant? I si és una bandera, de quin color és? I si l’important no fos tant el que mou i remou, sinó el que pugui haver-hi davall la tela?
Poques pistes ens dona Matteo Guidi amb el títol de la seva obra, Remover con una vara de madera. I les dues peces en blanc i negre exposades a la sala d’exposicions obscura i grisa tampoc no semblen oferir massa evidències: una fotografia retroil·luminada del que sembla un racó brut d’un magatzem i la videoprojecció d’una animació en bucle dibuixada a mà. L’artista explica que l’animació es va fer a partir d’un vídeo que va filmar sense pretensions artístiques quan va visitar per curiositat un dipòsit municipal. Per això, els 262 dibuixos que conformen l’animació, seguits només alguns (i no d’altres) dels elements presents als fotogrames del vídeo esmentat, ens permeten entendre com Remover con una vara de madera és una obra que redefineix simbòlicament una altra obra d’art monumental mitjançant un petit gest. I que la càrrega poètica del gest en qüestió és fonamental per a entendre de quina forma aquesta obra es relaciona amb la dimensió política que té implícita però oculta. Com a través d’una imatge velada i un vídeo silenciós que documenta una acció aparentment absurda o inicialment arbitrària que no sabem on ha començat ni on acabarà, es rebel·la subtilment l’espectre d’unes imatges “robades” que ens permet destapar les narracions històriques subjacents.


Marla Jacarilla
Cartografías distópicas, 2017

A partir de la selecció de diverses novel·les representatives de l’anomenada ciència-ficció distòpica del s. XX, intenta aclarir quin és el paper de la literatura en aquestes històries per a dur-ne a terme una cartografia aproximativa. Té rellevància aquest concepte en l’argument? En quins moments de la història apareix? Com es reflecteix la literatura en obres que pertanyen al passat però que parlen sobre el futur? Quina varen intuir els escriptors que seria l’evolució de la literatura del futur quan es varen escriure aquestes obres? És aquesta literatura més o menys rellevant que altres conceptes? Es produeix una absència d’aquesta? Hi ha canvis significatius respecte de la literatura del moment present? Després de dur a terme sis informes que analitzen el paper de la literatura en cadascuna d’aquestes obres, en conserva els fragments que fan referència a la literatura i als textos escrits i converteix la resta d’aquestes novel·les en planxes de paper reciclat sobre les quals disposa els fragments conservats.


Pedro Torres
House of the sun, 2020

Una reflexió sobre el nostre passat, present i futur, en termes de sostenibilitat i supervivència. Una reflexió sobre la relació que tenim amb aquest estel que ens proporciona la radiació suficient per a fomentar la vida. Una relació que també passa pels nostres ulls, per la visualitat: de la mateixa manera que necessitam el Sol per a veure-hi, ens pot cegar i abrasar. Al díptic, mentre que en una pantalla es llegeix un text de caràcter poètic que enllaça les qüestions anteriors, a l’altra es pot veure com una sèrie d’imatges d’arxiu del Sol es van fonent entre elles.


Diana Coca
Perteneciente a la casta de las eternamente desasosegadas, Menorca, 2019

Imatge de la sèrie “Terra ferida”, desenvolupada a les Illes Balears entre el 2018 i el 2019. Parla del retorn i del pes de les experiències adquirides després d’una etapa de vint anys viatjant pel món. Aquest viatge continu respon a una addicció a l’estranyament com a trampolí creatiu, a abraçar allò desconegut, a cercar el plaer, a estar en contacte amb situacions imprevisibles, a exposar-se a experiències estètiques i sensorials rellevants fora de la comoditat i de les certeses del que es coneix. Aquesta mobilitat constant és comprovació, encarnada i en primera persona, que la identitat és un constructe en constant moviment, no una identitat fixa, que li permet observar amb distància crítica els seus propis prejudicis, estructures heretades i creences estanques, per a dur-los a l’esquena com una pedra fermada –qüestionar-los: desaprendre, desestructurar-se per a reestructurar-se des d’un lloc diferent, en trànsit, liminar, allunyada de la noció tradicional de frontera, país, gènere, raça, classe i identitat, per a finalment constituir-se en un ésser amb múltiples capes.


Llorenç Ugas
Vista discontinua, 2100 metros sobre el nivel del mar, 2020

Vista discontinua, 2100 metros sobre el nivel del mar forma part d’un conjunt d’obres i sèries, en les quals està treballant des de fa anys i que aborden les diverses pressions i transformacions que suporta el paisatge. Situa tots aquests treballs a llocs en els quals, per diversos motius, hi ha conflictes paisatgístics que han transformat o han de transformar el territori de forma molt severa i gairebé sempre irreversible.
La fotografia està realitzada a la part alta de la Vall Fosca, a prop de l’estany Gento. En aquesta vall, concretament a Espui, hi ha un complex turístic que va quedar a mig construir l’any 2008 a causa de la crisi immobiliària. El ressort en aquest petit poble del Pirineu català havia d’estar format per apartaments, diversos hotels i camps de golf, i una estació d’esquí a la zona de Filià, a uns 2.000 metres damunt el nivell del mar –que es connectava a través d’un telecabina des d’Espui al fons de la vall. Actualment, tota la zona està a mig construir, tal com va quedar fa més de 10 anys.
La presa es presenta en un díptic que no té continuïtat, el paisatge que proposa la peça es transforma en una vista confusa. La possibilitat de tenir una experiència visual completa queda anul·lada. En condicions normals, el nostre cervell, a través de les línies de les imatges, donaria continuïtat a la fotografia i reconstruiria involuntàriament el paisatge deixant de costat el buit que hi ha entre les dues peces del díptic. En situar les peces al revés, el cervell no és capaç de reconstruir el paisatge; en conseqüència, l’experiència de la peça queda minvada o s’anul·la.


Juan Carlos Bracho
Imitación a la vida, 2017

“T’agradaria viure a la casa del mirall, moixet?” li demana Alícia a la seva juganera mascota, qüestionant així com serien les coses en traspassar aquella barrera especular. Lewis Carrol li concedeix aquest desig a les pàgines d’Alícia a través del mirall, i l’experiència es converteix per a Alícia en una sèrie d’aventures que la duen a conèixer-se a si mateixa, i a qüestionar la realitat establerta. Un mirall, diu l’enciclopèdia, és “una superfície brillant en la qual es reflecteixen les imatges.” Un lloc sense espai per excel·lència, ni densitat, on tanmateix tot té cabuda, fins a l’infinit; llindar entre el real, l’imaginari i el simbòlic que recull i condensa tot el que l’envolta. I, què és una imatge? Sempre és un reflex, un pou sense fons, quelcom intangible, incert i indefinit, amb un significat que no es limita al que veim, al que reconeixem, sinó que va unit a tota una bateria de records i visions mentals latents al nostre pensament. En aquesta videoperformance pacientment s’executa una acció registrada en temps real i editada en un sol pla seqüència: l’esborrament de l’alum d’un mirall de gran format que ocupa la totalitat de l’escena. Polvoritzant un líquid reactiu es fon i dissol la plata i converteix, com per art de màgia, el mirall en un simple vidre. El resultat final d’aquest superpla seqüència és una narració sense clímax, en la qual, el pes del relat i l’acció es dilueixen i atorguen a la imatge una dimensió plàstica total. Aquesta suspensió de la història permet a l’espectador recrear-se en el procés creatiu de consolidació i recepció d’unes imatges que, lentament, es transformen davant els seus ulls.


Eva Fábregas
Sheddings #2

Aquesta escultura forma part de la sèrie “Sheddings” (en anglès, “mudes de pell”). Fetes de silicona translúcida, aquestes obres s’assemblen a òrgans bulbosos, les membranes dels quals formen estranyes protuberàncies i cavitats d’aspecte gelatinós. Les escultures de Fábregas germinen en voluptuosos plecs i glàndules que es presten a múltiples desitjos i possibilitats eròtiques. Oscil·lant de forma inquietant entre el que és ple i buit, aquests objectes compliquen la dialèctica de la penetració i retorcen el llenguatge de la diferència sexual (masculí/femení, actiu/passiu, dominant/submís). Encara que la inspiració formal d’aquestes escultures es troba en el disseny ergonòmic de pròtesis com bombes de succió, xumets, biberons, condons i juguetes sexuals, també recorden la morfologia d’organismes no-humans com per exemple grumers, esponges, crisàlides o fins i tot als òrgans reproductius de les plantes.