Fidel a la creença que la seva música ha de ser honesta, les cançons de Petit han anat avançant no com a vehicle sinó com a conseqüència del viatge vital, íntim i personal del seu autor. Partint de la paraula i bastint-la amb músiques en les qual el so i la textura esdevenen primordials, aquest viatge ha esdevingut profundament emocional.
Així, amb The Blackbird Daisy EP, el 2011 aborda ja obertament l'homenatge a la natura, a l'amor serè, continuat a Seda índia (2012) i rubricat l'any següent amb el treball col·laboratiu Llenya prima (2013), en el qual els músics vehiculen amb la seva música una tria de poetesses i poetes, il·lustradores i il·lustradors dels Països Catalans.
En el camí queden amples reconeixements de la crítica estatal. Participació a festivals, gires arreu d'Espanya amb Artistes en Ruta, representació de les Balears i Catalunya al Canadà i Portugal, produccions a d’altres músics triats amb cura i bandes sonores documentals.
Des de la passada tardor, Petit traballa en un grapat de cançons que, amb melodia i paraula, intenten fer-nos descobrir quina veritat humana és tan genuïna com la natura, com el paisatge i la recerca de la sincronia amb l'entorn, transitant el paisatge terrestre o de la pell mateixa. Són peces que parlen dels embats de la vida, de com ens hi retem, de com ens hi perdem o de com continuam endavant sense carregar més llast a les motxilles amb les quals caminam. El resultat és un conjunt de cançons que ens cerquen l'equilibri entre llum i foscor i conviden l'oient a donar la mà a l'esperança i a l'alegria de viure, enmig de calmes o tempestes.