No fa gaire, un grup d'astrònoms va descobrir una nana roja, un exoplaneta a uns quatre anys llum del Sistema Solar en el qual, pel que sembla, es donen les condicions necessàries per a pensar en la possibilitat de vida. La meitat de la seva superfície esta il·luminada, mentre que l'altra roman en la foscor.
Els investigadors el varen batejar com Pròxima B. El retorn de Júlia du el mateix nom amb justícia, mentre tots dos comparteixen l'esquelet fonamental de la seva condició: l'esperança que alberguen vida al seu interior.
El segon disc de Júlia és el de la reubicació en la forma, no en el fons. Continuant la línia del sorprenent dream pop de Nuvolastic (Malatesta Records, 2015), el grup s'ha replegat sobre si mateix i ha trobat la seva forma natural en un duo que, conjunturalment, adopta la forma de trio. Estela Tormo i Lidia Vila són el nucli perfecte de Julia; la seva proposta, que es proposa –amb èxit– construir amb exuberància des de l'austeritat, no necessita res més. I, quan ho necessita, fa oscil·lar el seu so a partir de satèl·lits com el del productor Javier Vicente, Carasueno. Pròxima B ofereix una col·lecció que se submergeix amb facilitat en els paisatges sintètics i els mantres electrònics construïts a partir de sintetitzadors, programacions i caixes de ritme, però també gràcies al meticulós treball amb guitarres i veus. Vuit cançons, seguint la línia d'austeritat qualitativa del seu primer disc, integren una segona entrega que, gràcies a la versatilitat de les seves bases, les lletres construïdes amb el material del que estan fetes les metàfores i la tirada per la tornada necessària, situa Júlia en l'estela de grups com Austra, però també els acosta als primers i més inspirats Maga.
El retorn als orígens de Júlia ofereixen l'ambivalència excepcional del planeta que dona nom al disc: llum i foscor, tot al mateix temps; de la base al Black Celebration que inaugura Menta al desenvolupament hipnòtic de Pròxima B, passant per les guitarres.